Emili Duran

Desprès de tres dies al camp base avançat, recuperat físicament i una mica més ben aclimatat, demà dijous, si les condicions meteorològiques son favorables, es pujarà al camp I (6300 metres) amb l’objectiu de passar-hi la nit i l’endemà divendres, pujar fins el camp II (6800 metres) per així dissabte, amb el material que ja es va deixar al camp II diumenge dia 20, pujar fins el 7300 metres per equipar el camp III, passar-hi la nit i diumenge 27, a primera hora, iniciar el definitiu atac al cim.

Tot i el fred intens i el vent, podríem dir que malgrat tot el temps “s’aguanta” esperen que aguanti quatre dies més i es pugui assolir l’objectiu a la primera.

Tal com estava previst, amb el permís de la muntanya i desprès dues duríssimes jornades superant amb èxit  gran quantitat d’escletxes, seracs i forts pendents, s’han instal·lat els camps I i II, a 6300 i 6800 metres respectivament. Una vegada instal·lats els esmentats camps s’ha baixat al camp base per estar-hi 3-4 dies amb l’objectiu de recuper-se físicament i continuar amb l’aclimatació.
Malgrat el fred intens, la climatologia és estable.

Avui a les 6 del matí (hora del Nepal), i si els temps ho permet, es pujarà amb l’ajuda de Muktu Sherpa al camp I, a 6300 metres d’alçada amb l’objectiu de passar-hi la nit i demà diumenge, sempre i quan les condicions meteorològiques siguin favorables, pujar a 6800 metres per muntar-hi el camp II i equipar-ho amb les tendes i material necessari per el camp III i el definitiu atac al cim. Una vegada instal.lat el cap II i després de passar-hi la nit, es baixarà fins el camp base per descansar un parell o tres de dies i continuar amb l’aclimatació.

Malgrat que la temperatura no es excessivament baixa (-14 C.), el vent fa que la sensació tèrmica sigui molt freda.

Problemes tècnics amb l’ordinador portàtil  fan que totes les comunicacions s’hagin de fer via  telefon satèl.lit o  SMS. Avui s’ha arribat al camp base avançat,  a  5.600 metres d’alçada desprès d’una duríssima jornada.  L’0bjectiu ès romandre en aquest camp 2-3 dies d’aclimatació, per desprès pujar fins el camp 1, a aproximadament 6.600 metres d’alçada. De moment el temps no ès massa bó. La sensació tèrmica es molt baixa (-15 C i vents sostinguts de 45 Km/h.).

Una vegada feta la marxa d’aproximació a través de l’ “Highway” per arribar al coll de L’Alung La (4910 m.), i una vegada solventats tots els tràmits burocràtics i duaners amb les autoritats xineses molt “sensibles” amb tot el que té a veure amb el poble tibetà , junt amb la precarietat tan de les vies de comunicació com dels mitjans de transport, fa que els dies semblin molt més llargs.

Ja he arribat al C.B.X. (Camp Base Xinès) a 5.000 m. d’alçada, on hi passare aproximadament 2 – 3 dies d’aclimatació i preparare material per els diversos camps d’alçada.

Be, ara ja soc a Kathmandu, ja conec el xerpa que m’acompanyara; el seu nom es Muktu. He preparat el material per equipar el camp base i dema a les 6 del mati surto cap al Tibet amb el grup amb els qui comparteixo camp. Durant els proper 4-5 dies no hem podre comunicar.

   A l’aeroport de Doha a Katar, avui, amb els membres de “Al filo de lo imposible” de RTVE.

Apa donç, ja és el set de setembre, per tant avui marxo. Efectivament, aquest vespre a tres quarts de deu surto de Barajas i, via Doha, demà als voltants del mig dia d’aquí, que seran les cinc allà, arribaré a Kathmandu.

Jo us ho anire explicant.

Aquesta expedició és la meva segona tentativa al Shisha. La primera, que hi vaig anar amb en Joan Porta i en Juan Luís Benítez, no va reexir per que el Monzó es va allargar molt i vam tenir molta neu molts dies. Ens vam quedar bloquejats per una tempesta tres dies i mig al C-1, i quan va millorar el temps meteorològic, se’ns havia acabat el temps del calendari.

El Shisha Pangma també anomenat Gösainthan en tibetà, té com a peculiaritat que és la única muntanya de més de vuit mil metres de entre les catorze que hi han, que és enterament dins de territori tibetà.

La seva alçada és de 8.046 metres i va ser conquerida per primera vegada per una expedició xinesa el 20 de maig de 1964 que va obrir una ruta per la seva vessant oest i la aresta nord.

Ha estat l’últim vuit mil en ésser conquerit i a més, les autoritats xineses el van mantenir tancat per a les expedicions estrangeres fins el 1978, no sent però fins el 1980 que una expedició alemanya va aconseguir la primera repetició.

Possiblement sigui per això, i també per que la seva ruta normal no porta fins el seu cim principal, si no fins un de secundari, que sigui un dels cims menys escalats.

En quant a la ruta a seguir, un cop al CBX (campament base xinès),en dos dies de marxa a peu i amb la càrrega a llom de iaks, arribaré a l’emplaçament del CB Avançat, que en definitiva és el campament base autèntic de l’expedició. El situaré, aproximadament, a uns 5.500 metres d’altura. A partir d’aquest moment, dedicaré un parell de dies a organitzar el CB, i en funció de les condicions meteorològiques, i un cop millorada la meva condició física en quant a la aclimatació i la del meu xerpa, també si cal…, tirarem cap amunt per muntar el campament 1, a uns 5.800 metres, tot i que no haurem guanyat gaire alçada, si que haurem fet un llarg recorregut per la glacera. El campament 2, el situarem a uns 6.500 metres, a prop del coll inferior i que ens obrirà el pas a la cresta que haurem de seguir fins l’emplaçament del C3. El campament 3, el situarem als voltants dels 7.400 metres d’alçada, damunt mateix de la cresta que porta al cim nord, no al principal. A partir d’aquest moment, i en funció de les condicions de la neu, tinc tres alternatives si vull arribar al cim principal: Una, seguir la ruta normal fins el cim central i després seguir una molt afinada cresta de neu que porta fins el cim principal, cresta, però que en molt poques ocasions esta en condicions… Una altra ruta possible, es quan estigui a l’alçada del gran gendarme, al voltant dels 7.800 metres fer un llarg flanqueig ascendent fins arribar directament al cim principal, el problema és que si la neu no està molt assentada, el risc d’allaus és molt alt, i l’última opció és seguir la ruta del malaguanyat Iñaki Ochoa, que tot i que és bastant més llarga i una mica més difícil, possiblement sigui la més segura. Bé.., ja veurem…