Vaig sortir de Reus el set de setembre per anar a Madrid per carretera i després a Kathmandú via Doha, on hi vaig arribar l’endemà dia 8. El dia 9 el vaig passar a Kathmandu arreglant quatre tràmits que s’havien de fer i conèixer el meu xerpa, en Muktu.

El dijous dia 10, de bon matí, sortim en direcció cap a la frontera amb el Tibet (Xina).El viatge és bastant pesat i caòtic. Arribem a la frontera (Kodari – Zang Mo) i per part del nepalesos, cap problema, però és que els xinesos, es passant molt: ens revisen els passaports fins a cinc vegades, ens miren les motxilles i fins i tot ens engeguen les càmeres de fotos i de vídeo a veure quines imatges portem…, al final passem. Més carretera i arribem a Nyalam, un poble de l’altiplà tibetà on hi passem un parell de nits, per anar millorant l’aclimatació. Som a uns 3.700 metres d’alçada.

El dissabte 9, arribem al CBX (campament base xines) previ pas pel Tong La, coll de 5.000 metres. Avui ha estat un dia bastant ruc… Al llevar-me al matí a Nyalam, he trepitjat les ulleres i m’han quedat més tortes que un xurro, no m’atreveixo a tocar-les per por que es trenquin, més tard a dalt al Tong La, he perdut el polaritzador de la càmera de vídeo. Quin dia..

Aquí al CBX també hi passem un dia sencer sense fer res. Estem a 5.000 metres.

El dilluns 14, anem cap el CB. El trajecte que normalment es fa en dues jornades el fem d’una tirada. A quarts de quatre ja som al CB. Hi fa bastant de fred. Ens hi trobem al Juanito Oiarzabal i al Tolo Calafat. Xerrem una estona però me’n vaig cap a la meva tenda fins l’hora de sopar, que estic pelat de fred…

Dimarts 15 i dimecres 16: estar pel CB, no fer res…, revisar el material…, passar l’estona.

El 17, hem pujat a muntar el C1. He acabat destroçat. El recorregut es immensament pesat. Primer un tram d’uns 5-6 Km. quasi pla que segueix la morrena lateral de la gelera que baixa del Shisha, després cal travessar aquesta gelera, que deu tenir un Km d’amplada i és un continu pujar i baixar gendarmes de gel i finalment una pala de neu d’uns 500 m. de desnivell que ens porta fins l’emplaçament del C1.

El 18 descans: dutxa, rentar roba, jaure…

El 19, pugem al C1, on hi fem nit. Som a 6.200 metres. Dormim més de 12 hores seguides. L’endemà, després d’esmorzar, el Muktu puja a plantar la tenda del C2, jo em quedo gandulejant al C1… I després baixo al CB.

21, 22 I 23: CB Que si si, que si no, que si la neu, que si la previsió no és bona…

El 24 cap el C1. La pujada pesadíssima ja coneguda. Arribar-hi i jaure, que demà n’hi ha més…

Divendres 25. Ens comencem a bellugar quan el sol ja escalfa una mica la tenda. A fora fa un fred de collons. Mengem quelcom, bevem i amunt… Pujar, pujar, pujar…, no s’acaba mai. Tècnicament sense cap problema, son rampes de neu, però llargues… Al final hi arribem, som a uns 6.800 metres.

Després de la pitjor nit a la muntanya en molt de temps, quan em llevo, em trobo amb una nevada de quasi mig metre, bastant de fred i el temps que està empitjorant per moments. Apa…, cap a vall. Be, tenim els C1 i el C2 muntats i equipats, i el material del C3, en el C2. Ja està bé…

Diumenge i dilluns, 27 i 28, descans al CB.

Dimarts 29. M’he llevat a tres quarts de sis, I a dos quarts de set tiro cap a munt. No se que m’ha passat, però hi han hagut moments de crisi: no podia amb les meves cames…, he arribat a pensar en donar mitja volta i renunciar al cim, però sortosament la crisi s’ha dissolt sola… He seguit, he creuat la gelera en menys d’una hora i a les 4, arribava al C1. M’he fet una sopa i a jaure.

Dimecres 30. Quan el sol ha començat a escalfar la tenda, m’he començat a bellugar. Primer fondre neu per tenir aigua, esmorzar i amunt… Res de la “pàjara” d’ahir, pujo bé i ràpid. Però també hi ha hagut sorpresa. A mig camí del C2, hi ha una escletxa. Res, vaig a saltar-la, però calculo malament, i cap a dins… Ha estat una fallada meva. Primer hauria d’haver llençat la motxilla i després saltar jo sense càrrega, però…

Però res està perdut, m’asseguro a dins l’escletxa i com que se que a poca estona pugen els de Shisha’09, espero a que arribin per que m’ajudin a sortir del forat. La veritat és que l’estona se’m fa bastant llarga i pesada, però al final arriben, i jo surto. Apa, seguim cap el C2. Menjar i descansar.

El dilluns 1 d’octubre, pugem cap el C3. El cim cada vegada mes a prop…! Unes rampes de neu que al final ens hi ajudem amb jumars ens porten a un pla que hi ha al mig de l’aresta que porta al cim, i que és on hi ha el C3. Resulta que aquí, i per un negoci que va fer en Muktu amb un germà seu, sherpa d’una expe francesa, no hi tinc tenda, usaré una de la expe francesa, ja que ells encara no han pujat.

Hi passem la nit com podem…, ja que sembla que el temps vol canviar. Tota la nit bufa un vent fortíssim, jo estic convençut que en Muktu em dirà que és impossible pujar i que ens retirem. Però no…, a les dues en punt, tal com havíem quedat em diu que “let’s go” i jo li responc que “very windy” i ell que res, que amunt. Dons amunt…

Al voltant de les dues i mitja de la matinada, sortim de la tenda. El fred es de coll…s, amb els frontals al cap, tirem amunt. Primer és una rampa de neu, que es fa feixuga pel fred, el vent i l’alçada, però es deixa fer. Més tard, es redreça i comencem trams de mixt que gracies a les cordes dels xinesos i als jumars, puc pujar amb certa comoditat. L’alçada es nota, però pujo bastant bé. La sortida del sol és espectacular, la vista i l’ambient – molt aeri- no tenen preu. Finalment al voltant de les 9 del matí vam arribar al cim. El temps no acompanyava gaire, bé…, gens. Estava empitjorant per moments, o sigui que… dues fotos i avall. Ràpidament vam començar a fer ràpels… fins que a mi se’m van creuar el cables – edema cerebral- i des de les hores, la meva pel•lícula, no coincideix amb la realitat. Tot i així gracies a en Muktu vam arribar al C3. Com que no estava en condicions de seguir, vaig passar la nit en una tenda prestada del C3 – jo no n’hi tenia, per negocis del Muktu – i l’endemà, vaig seguir baixant amb els membres de l’expe ShishaPangma’09, amb moltes dificultats, ja que estava mol esgotat i vaig tornar a fer un inici d’edema cerebral. Suposo que va ser durant aquest episodi que vaig fer les lesions als dits de les mans. Total que en penes i fatigues vaig arribar al C1, l’endemà a un campament intermig i finalment el dilluns 5 vaig arribar al CB, això si, totalment esgotat.

A partir d’aquí, comença l’operació tornada: accelerar la baixada a Kathmandú, canviar el vol, i directe cap a Saragossa a veure al Dr. Morandeira.

La veritat és que l’expedició desde el punt de vista esportiu ha estat un èxit, vaig aconseguir el cim relativament ràpid i a més tenint en compte que la majoria d’alpinistes que hi havien en el camp base, no van poder aconseguir el seu objectiu. Les condicions de la muntanya estaven bastant dures…

Però un altra tema és el que m’ha costat especialment en quant a salut. Congelacions als dits de les mans i un edema cerebral durant la baixada, és un preu una mica car…, per cert , vull agrair als menbres de l’expedició ShishaPangma’09 (Nacho, Angel i Juan Carlos) la paciencia infinita que van tenir i que gràcies a ells ara estic aquí, ja que en ple edema, ells em van ajudar a baixar cap els camps inferiors.

Avui a les 9 del vespre hora de Reus, 2 de la matinada hora de Tibet, si tot va bé, la climatología acompanya i el cós aguanta, començarà per l’aresta nord de la muntanya, el definitiu atac al cim.

L’expedició de Juanito Oiarzabal ha optat per no atacar el cim. Ja es camí de Kathmandu. De fet la previsió meteorològica no ès per tirar coets…

Demà si tot va be, es pujarà al camp II